Seguint les petges de la pel·lícula Le Havre, Kaurismaki ens parla de com Europa, en aquest cas Finlàndia, gestiona la crisi dels refugiats.
El protagonista, un refugiat de Síria, emergeix de la foscor (en el sentit literal i metafòric), quan surt d'una pila de carbó d'un vaixell de càrrega. Apareix de color negre, com a símbol de la pobresa i la misèria.
A partir d'aquest moment, en Kaled serà víctima de la burocràcia per part del sistema i del racisme per un grup neonazi que l'assetja.
Paral·lelament, també se'ns mostra la vida d'en Wikström. Davant la imatge d'una maleta oberta, l'abandó de les claus de l'habitatge i l'aliança al cim de la taula, amb aquesta simplicitat narrativa tan elegant, en Kaurismaki ens està dient que en Wikström se separa de la seva dona. La seva dona, però, no se'ns mostra massa agraciada amb el cap ple de rulós mentre beu i fuma. El test amb un gran cactus ple d'espines damunt la taula no és gratuït: ens mostra una relació conflictiva i difícil.
Un cop presentats, aquests dos personatges sens mostren sols: mentre en Kaled depèn del centre d'acollida i de la decisió dels seus governants, en Wikström s'ho juga tot en una partida de pòquer. Aconsegueix guanyar i decideix portar a terme una de les seves il·lusions: muntar un restaurant (com nuves pasajeras).
Ambdós protagonistes coincideixen dues vegades: el primer encontre és travessant el carrer, l'un caminant i l'altre amb cotxe. El segon encontre serà més brutal, ja que van a cops de puny, però, malgrat l'enfrontament, el senyor Wikström l'acollirà per treballar en ell seu restaurant.
Kaurismaki repeteix el seu model narratiu al qual ens té acostumats; personatges hieràtics, desmenjats, que arrosseguen una malenconia i una tristesa llanguida. Possiblement, l'eliminació de l'emotivitat interpretativa actua com a sinònim per mostrar-nos una societat zombi, anestesiada i adormida, incapaç de reaccionar davant la injustícia i la por. Els únics que semblem que no pateixen aquesta economia gestual són els emigrants: es mostren solidaris i confidents; s'abracen i s'emocionen perquè pateixen un dolor que els és comú. En el centre d'acollida, les dones es mostren expressives i els seus vestits, plens de colors vius, contrasten amb la neutralitat del centre.
I per altra banda, l'ús de la ironia per esmorteir el drama de rerefons, deixa una petja en les seves pel·lícules que les fa singulars: la serietat en què la propietària d'un negoci de roba quan diu que se'n vol anar a Mèxic a ballar el hula-hula, quan mostren una llauna de sardines en el restaurant i quan el client diu: quin servei més ràpid, el cambrer li diu: tenim una cuina d'inducció. La imatge d'un cuiner mentre dorm de peu a la cuina amb un cigar als llavis. O també quan decideixen muntar un restaurant de sushi i tots van disfressats de japonesos.
No té cap pudor en mostrar les comissions que es cobren el de la immobiliària quan paga el traspàs, quan l'exp ropietari del restaurant se'n va fins a la caixa registradora per agafar tot el que hi ha i, fins i tot, no dubte en portar-se els diners de les propines. Al treballador que fa de porter també el veiem embutxacar-se la propina i fins i tot, quan en Wikström li paga a en Khaled, també li treu una part dels impostos.
L'ús del color també és la marca de la casa. Potser no és tan pronunciat com en altres pel·lícules, però si que contrasta molt els espais interiors del restaurant, en contraposició al centre de refugiats, a la comissaria, a l'estació,... El color per expressar la calidesa de certs espais que es converteixen com petits refugis dels protagonistes.
I la música, diegètica i omnipresent en tot el seu cinema. Les lletres de les cançons, gràcies a les traduccions subtitulades, ens parlen i ens recorden de la vida, del dolor, la lluita i l'esperança.
El final se'ns mostra obert. No té gens d'interès a dir-nos com acaba aquesta història. Potser només ens vol dir que, quan falla el sistema, un sistema que intenta integrar-nos i deshumanitzar-nos, només ens queden les persones. Com sempre, amb la seva mirada humanista i plena de tendresa, ens vol mostrar una vegada més el desencant que li provoca la nostra societat. Una societat, com diria l'amic d'en Khaled, quan aquest ha de passar la prova per saber si li donen l'asil polític, on per sobreviure hem de fingir que som feliços i que tot va bé, perquè els melancòlics no hi tenen cabuda en aquest món.
En l'últim pla, en Khaled se'l veu sol i ferit ajagut en un parc. Sona la música i apareix un bon amic, el gos que van adoptar al restaurant. Coneixent que en la vida real en Kaurismaki té 5 o 6 gossos, sabem que en Khaled està en bones mans. La música de fons i la companyia d'un animal, en aquest cas un gos petaner que no li exigirà res i que a canvi, i que per a satisfer a en Khaled, serà capaç de passar-se a l'Islam.
No hay comentarios:
Publicar un comentario